"Es conta que un bon dia va arribar a la Ciutat Prohibida de Pequín un impressor amb un obsequi per a l'emperador: un llibre sense cap errada. L'emperador va fer examinar el llibre als seus savis, als sis-cents seixanta-sis lletrats del seu Consell Privat, i, efectivament, el llibre no contenia cap errada.
Sa Majestat, amb un somriure impenetrable, li agraí el regal, el nomenà mandarí i l'envià de governador a una província llunyana, on desgraciadament morí l'endemà d'haver-hi arribat. Mentrestant, a palau, l'emperador ordenava que s'introduís una errada al llibre; d'aquesta manera deixava clar als seus súbdits que només ell podia assolir la perfecció. Així doncs, com que sembla que la perfecció no és a l'abast dels homes, la feina del corrector haurà de consistir a intentar que hi hagi relativament pocs errors."
Mais Carnicé i Jordi Casals, "La correcció lingüística i el món editorial",
dins Llengua i ús a les Terres de Ponent (Lleida: Pagès Editors, 2000).
